Tornem-hi

Mai és tard per tornar. Aquest espai va començar com a eina per una assignatura universitària i avui, després de meditar-ho amb el coixí, he decidit reobrir-ho per exposar de nou la meva humil visió sobre l’actualitat.

SALUT i endavant!

Categories:General

Renovem-ho

Sóc un enemorat de la ràdio (vulgarment m’autodenominaria com un yonkee de les ones). Això no vol dir, però, que com tot enamorat m’endugui alguna decepció. No tant per la qualitat dels programes sinó pel contingut i formats informatius que estic acostumat a escoltar. I no parlo pas de la COPE. No, em refereixo a ràdios catalanes. Emissores que tenen un producte informatiu de qualitat però que, sovint, s’encripten en un mateix format.

I amb això no vull negar la màxima que diu que “la ràdio és màgia. No si-us-plau, que no se’m malinterpreti. Només dic que seria positiu que els magazins matinals del nostres país innovessin en noves fórmules que tranquessin amb el format que en Cuní va instaurar als anys 90 amb el primer matí de Catalunya Ràdio. A Catalunya, el format radiofònic del magazine matinal és quasi estandard . Dues hores d’informació, entre tres quarts d’hora i una hora de tertúlia política, una secció fixa que es va repetint setmana rere setmana, una entrevista a un personatge públic (a ser possible un actor o cantant en promoció) i per últim un espai petit dedicat a l’humor. En l’actualitat aquest esquema rígit, creat i desenvolupat pel mestre Cuní a inicis dels 90, l’adopten amb pocs matisos la major part de matinals radiofònics del nostre país.

En primer lloc, penso que s’ha deixat en l’oblit obscur el reportatge radiofònic. Molts consideren que la ràdio limita la intorducció de formats novedosos. I aquí és on discrepo. Sí que és possible desenvolupar productes de qualitat informativa dins les ones. Per altra banda, també seria hora que és fes una mica d’autocrítica en quan a l’estil de les tertúlies, on sovint els crits es converteixen en uns protagonistes que ja fan que de bon matí t’hagis de prendre una aspirina.  I per últim, potser també seria un bon moment per renovar el format, reduir el temps d’emissió i cercar una fórmula més coral en quan a informació i entretaniment. És només una opinió.

Categories:General

Flema anglesa?

Aquesta ha estat, segons el meu entendre, una de les portades més surrealistes que he vist en els últims mesos en un diari que molts consideren de referència. Sí, això és el Times i no, no és cap fotomontatge. I és que aquest matí tot vedant a kiosko.net, mentre acabava de digerir les sempre indigestes taules d’excel,  no em podia creure el què estava veient. De fet, al meu costat tenia l’Albert Traver i li he demanat que intentés verificar el què estava veient. Crec que s’ha quedat amb la mateixa cara de babau que jo. Un dels diaris que fugen del groc dels tabloides britànics, insinuant que la desfeta de “La Roja” ha estat causa directa de la distracció que genera la periodista i parella del capità de la selecció espanyola, Iker Casillas. Vaja una piscina en tota regla.

A partir d’aquí m’he fet moltes preguntes. La primera ha estat intentar-me imaginar que El País obrís la seva portada amb la derrota d’Anglaterra a tot drap amb la imatge de John Terry i Wayne Bridge barallant-se després que aquest últim descobrís que el seu company de selecció s’havia anat al llit amb la seva espectacular dona. I era inimaginable. I aquí és on vull anar a parar. Sovint ens queixem de la porqueria que consumim via mitjans de comunicació catalans i espanyols, i oblidem que fora de la Península Ibèrica també es publiquen autèntiques “merdes” i fins i tot en un rotatiu de referència com el Times.

SALUT!

Categories:General

Valenties, suflés i pors

Sí, m’ha agradat que TV3 hagi estat valenta. Sí, m’ha sorprès (positivament) que la cadena pública del que jo considero com el meu país hagi tingut el valor de suprimir un episodi de Polònia per un documental que parli obertament sobre la possibilitat d’una Catalunya independent. I no, no m’ha acabat de convèncer el docureportatge de quasi una hora i trenta minuts “Adéu Espanya?”.

Aquest desencantament sé que és, en bona part, per les expectatives que hi havia dipositat. M’imaginava un documental on la realitat catalana hi prendria un major protagonisme. Però després d’una bona estona de reflexió he arribat a la conclusió que el format dilueix el tipus peça que finalment ha estat. La documentació és fantàstica, sí.  I el fet de mostrar tres casos de possible secessionisme enriqueix l’argument i reforça la idea que es vol transmetre: la independència és possible. Però precisament aquest excés d’informació d’altres realitats ha difuminat la realitat catalana. La manca d’una explicació més àmplia del perquè no s’acceptaria un procés secessionista per part de l’Estat ha quedat, segons el meu parer, en un segon pla, quan realment es tracta de la mare dels ous del perquè actualment Catalunya no pot ser un estat.

Aduovisualment, “Adéu, Espanya?” deixa bastant a desitjar. Hi ha una manca de riquesa en imatges de recurs que aportin informació a una peça tan i tan llarga. I això en un document televisiu d’ una hora i trenta minuts de durada és un inconvenient per captar visualment l’espectador (encara que es tracti, com aquest cas, d’un tema tan dens com aquest).

Opinions personals a banda, m’agradaria destacar de nou la valentia de TV3 i la seva autonomia per atrevir-se a programar un reportatge d’aquestes característiques en horari de màxima audiència. Aquest és un gest que dignifica la televisió pública catalana en la seva vessant pedagògica d’intentar explicar un tema encara tabú com la independència de pobles en ple segle XXI.

Molts acusaran, sinó ho estan fent ja, que aquest documental és un exemple més de “propaganda política de l’ independentisme radical” dels mitjans de comunicació catalans. És una manera d’interpretar-ho. Sentirem a dir (si busquem segons què) que ” que el sistema català és proper al nacional-socialisme”. Seran maneres de veure-ho.

Tot i aquestes interpretacions respectables, crec que el model de televisió pública que s’ha projectat aquí és per estar més que satisfets. D’acord que ens trobarem parts de la programació que ens agradaran més o menys (Buscant la trinca, l’excés d’esports o el TVIST), però si més no s’intenten desenvolupar uns continguts que s’adeqüen a la funció integradora d’un mitjà públic.

SALUT!

Categories:General

Matisos

De vegades ens queixem de la Televisió i del seu contingut que uns titllen de “perjudicial per la salut”. Sempre ens fixem en el mateix: presentadores amb pits grans i poc cervell, reporters que es dediquen a buscar frases d’anònims per l’apm i col·laboradors que, entre crit i crit, fan augmentar els beneficis dels camells i narcos que campen per la Península Ibèrica. Sempre queda això i tothom, fins i tot els què ho veuen, es dediquen a dir que tot el que emet la caixa “tonta” és porqueria, pura escombraria.

Però, per sort, algú va crear els matisos. Fins i tot en el món de la televisió. L’exemple més clar és el d’ahir diumenge. Em disposava a fer el gos (com tots els vespres de l’últim dia de la setmana). A diferència d’altres dies, vaig decantar-me per estirar-me al sofà i posar la ment en blanc tot veient algun programa intranscendent. Bé, feien Vent del Pla i, en dies com el d’ahir, era una bona alternativa de fer el ganso. Per sort, quan vaig encendre el monitor el destí em va brindar una oportunitat. Es va encendre a La 2. Ho reconec, el primer pensament que vaig etzibar quan vaig veure els primers cinc segons va ser un “bahhhh, un altre documental per intel·lectuals que es fan difícils de digerir”. Però, m’equivocava. Era una autèntica joia, un tresor entre força merda.

Es tractava d’un reportatge del “En portada” (un programa que ahir no registrava ni un 3% de share). Amb el títol“Maldito oficio”, es presentava el perfil d’un periodista colombià, Pedro Cardenas, qui es dedica a fer periodisme humà de debò a través del seu diari “pseudogratuït” que denuncia trames corruptes de classe política local i violacions a ciutadans de petites regions com la d’Honda. Cardenas viu amenaçat. De fet, fa uns anys va estar a punt de morir assassinat per un grup de paramilitars.

El que és interessant del reportatge, a part de mostrar la vida d’un periodista vocacional, és el recorregut global que es fa sobre països on els informadors no poden treballar. Llocs on directament la seva veu és silenciada, mitjançant la por que genera la mort. Així s’entrevisten professionals de Filipines, Mèxic, Zimbawe, Xina, Xile, etc. que no poden treballar amb llibertat. I tot a través del testimoni d’un periodista que està lluny dels focus mediàtics de la televisió. Així que Chapeau per La 2.

SALUT!

Ps: El més preocupant de tot és que a la mateixa hora que s’emitia aquest reportatge,  Cuatro, qui en el seu dia es feia anomenar com la televisió “progre”, presentava dones ensiliconades que viuen entre la riquesa de Holliwood. Sort que existeixen els matisos.

Categories:General

Coitus interruptus?

“Agafaré la meva bicicleta de 15€ i aniré lluny d’aquí, fora de casa, a centenars de milers de quilòmetres de la bombolla d’aquest món tan fàcil. Crisi del periodisme. Quina crisi? Aniré a buscar històries. No vindran a mi, les capturaré. No se m’escaparan. Ai quan les tingui! Faré unes fotos de Pullitzer i, a continuació, escriuré més que bé, em deixaré dur per la vocació, per l’aventura. Seré un ocell. Però no un colom qualsevol. Un falcó capaç de tenir el valor suficient d’explicar històries i no deixar-me endur pel recurs fàcil, pel tòpic, per la declaració, per l’oficialitat. No. Trobaré històries”.

Tranquils. No he pres cap psicotròpic. Aquesta reflexió no es fruit de la meva imaginació, bé potser sí. La qüestió és que tot aquest “poti poti” m’aclaparava mentre escoltava els set conferenciants que atapeïen la taula de l’auditori de la Universitat. Tots ells eren periodistes. Més ben dit, periodistes de conflicte, corresponsals de guerra. La xerrada ha estat llarga, però interessant. Principalment, perquè, per fi, s’ha tractat el periodisme com el que podria arribar ser: un servei social.

A la conferència, a diferència d’altres vegades, no s’ha repartit cap gràfic, cap formatget, cap diagrama de fluxes que servís per justificar que “TOT el que fem, és per l’audiència”. S’han parlat dels orígens, les arrels, les bases d’això que molts encara anomenem periodisme. La vocació com a base de tot treball. S’han dit tòpics, és cert, però sempre buscant respostes a això que alguns autodenominen com “Crisi del periodisme”. “S’han d’explicar històries, deixar enrere el periodisme de corbata”, repetien entre tots.

Però, com sempre, un cop l’emoció dels primers minuts anaven apagant-se i la conferència quedava en el record, l’amic pessimisme sobresortia a base de crits. “Ep, que aquí no et pagarà ni la teva àvia”. “Però que no veus que els mitjans de comunicació estan fent ERE’s dia sí dia també”. “Freelance? perquè després ho llegeixin quatre internautes de mer…….”. “Explicar històries? però si aquí tothom vol espectacle”. “Desperta que estem al segle XII, hi ha crisi”.

Pessimisme, aquell oportunista que mata idees i converteix tot en condicionals. Avui, però no ha vençut del tot.

SALUT!

Categories:General

Sang, fetge i caiguda de mites

El divendres 21 de maig la imatge es va escampar com la pólvora. Edicions electròniques i xarxes socials omplien una d’aquelles fotos que ni el director del sado més underground del Japó seria capaç de mostrar en un dels seus films.  Es tractava del torero Julio Aparicio rebent una cornada d’un brau. No cal ser descriptiu. Si no l’heu vist i voleu que els fideus a la cassola de l’àvia us indigestin, busqueu Julio Aparicio i descobrireu que la imatge parla per sí sola. (Com que ja l’haureu vista per tot arreu, m’he permès la llicència d’incerir un “moc” del paint, aviam si sona la flauta i algun artista contemporani veu en aquesta llicència una llum d’art) 

El dia següent, TOTS els diaris d’edició espanyola reproduïen la fotografia amb titulars dignes de l’informatiu de Telecinco d’en Piqueras.  “Pavorosa cogida” deia El País. “Drama en las Ventas”, exclamava l’ABC. “Milagro en las Ventas”, es congratulava El Mundo.

Aquestes portades destrossen el mite que la violència és només territori del mitjà audiovisual. La premsa escrita també hi posa cullerada. De fet, sempre ho ha fet. Recordem, sinó, les imatges de l’11-m amb restes humanes en primer pla entre la farralla dels vagons de Renfe. En aquest cas, la notícia no és la “corrida”, sinó la imatge, la sang, l’estat greu del torero que “milagrosamente ya está estable”. El més curiós de tot és que aquestes publicacions treuen pit de la visió ètica de la informació autoproclamada des de les columnes diàries dels seus crítics de televisió, des d’on esquarteritzen l’estil “fastigós de Sálvame” i tots aquells programes que fan gala del sensacionalisme per atraure més audiència.

Fa uns dies TV3 rebia una multa de 90.000€ per emetre Rocky V en horari infantil. Els vampirs del CAC van afilar els seus ullals i l’equip directiu de la cadena pública va haver de desembutxacar la suma del sou d’un any de tres mileuristes. Mentrestant, els diaris que el dissabte publicaven a tot color la mandivula de Julio Aparicio feta miques per la fúria d’un brau en ple martiri, seguiran esperant que l’impacte d’una imatge violenta els ajudi a vendre algun exemplar més. Vull pensar que tot això és causa directa de la crisi del paper. Vull pensar-ho, però crec que sóc massa inocent…

SALUT!

Categories:General