Sang, fetge i caiguda de mites

El divendres 21 de maig la imatge es va escampar com la pólvora. Edicions electròniques i xarxes socials omplien una d’aquelles fotos que ni el director del sado més underground del Japó seria capaç de mostrar en un dels seus films.  Es tractava del torero Julio Aparicio rebent una cornada d’un brau. No cal ser descriptiu. Si no l’heu vist i voleu que els fideus a la cassola de l’àvia us indigestin, busqueu Julio Aparicio i descobrireu que la imatge parla per sí sola. (Com que ja l’haureu vista per tot arreu, m’he permès la llicència d’incerir un “moc” del paint, aviam si sona la flauta i algun artista contemporani veu en aquesta llicència una llum d’art) 

El dia següent, TOTS els diaris d’edició espanyola reproduïen la fotografia amb titulars dignes de l’informatiu de Telecinco d’en Piqueras.  “Pavorosa cogida” deia El País. “Drama en las Ventas”, exclamava l’ABC. “Milagro en las Ventas”, es congratulava El Mundo.

Aquestes portades destrossen el mite que la violència és només territori del mitjà audiovisual. La premsa escrita també hi posa cullerada. De fet, sempre ho ha fet. Recordem, sinó, les imatges de l’11-m amb restes humanes en primer pla entre la farralla dels vagons de Renfe. En aquest cas, la notícia no és la “corrida”, sinó la imatge, la sang, l’estat greu del torero que “milagrosamente ya está estable”. El més curiós de tot és que aquestes publicacions treuen pit de la visió ètica de la informació autoproclamada des de les columnes diàries dels seus crítics de televisió, des d’on esquarteritzen l’estil “fastigós de Sálvame” i tots aquells programes que fan gala del sensacionalisme per atraure més audiència.

Fa uns dies TV3 rebia una multa de 90.000€ per emetre Rocky V en horari infantil. Els vampirs del CAC van afilar els seus ullals i l’equip directiu de la cadena pública va haver de desembutxacar la suma del sou d’un any de tres mileuristes. Mentrestant, els diaris que el dissabte publicaven a tot color la mandivula de Julio Aparicio feta miques per la fúria d’un brau en ple martiri, seguiran esperant que l’impacte d’una imatge violenta els ajudi a vendre algun exemplar més. Vull pensar que tot això és causa directa de la crisi del paper. Vull pensar-ho, però crec que sóc massa inocent…

SALUT!