Coitus interruptus?

“Agafaré la meva bicicleta de 15€ i aniré lluny d’aquí, fora de casa, a centenars de milers de quilòmetres de la bombolla d’aquest món tan fàcil. Crisi del periodisme. Quina crisi? Aniré a buscar històries. No vindran a mi, les capturaré. No se m’escaparan. Ai quan les tingui! Faré unes fotos de Pullitzer i, a continuació, escriuré més que bé, em deixaré dur per la vocació, per l’aventura. Seré un ocell. Però no un colom qualsevol. Un falcó capaç de tenir el valor suficient d’explicar històries i no deixar-me endur pel recurs fàcil, pel tòpic, per la declaració, per l’oficialitat. No. Trobaré històries”.

Tranquils. No he pres cap psicotròpic. Aquesta reflexió no es fruit de la meva imaginació, bé potser sí. La qüestió és que tot aquest “poti poti” m’aclaparava mentre escoltava els set conferenciants que atapeïen la taula de l’auditori de la Universitat. Tots ells eren periodistes. Més ben dit, periodistes de conflicte, corresponsals de guerra. La xerrada ha estat llarga, però interessant. Principalment, perquè, per fi, s’ha tractat el periodisme com el que podria arribar ser: un servei social.

A la conferència, a diferència d’altres vegades, no s’ha repartit cap gràfic, cap formatget, cap diagrama de fluxes que servís per justificar que “TOT el que fem, és per l’audiència”. S’han parlat dels orígens, les arrels, les bases d’això que molts encara anomenem periodisme. La vocació com a base de tot treball. S’han dit tòpics, és cert, però sempre buscant respostes a això que alguns autodenominen com “Crisi del periodisme”. “S’han d’explicar històries, deixar enrere el periodisme de corbata”, repetien entre tots.

Però, com sempre, un cop l’emoció dels primers minuts anaven apagant-se i la conferència quedava en el record, l’amic pessimisme sobresortia a base de crits. “Ep, que aquí no et pagarà ni la teva àvia”. “Però que no veus que els mitjans de comunicació estan fent ERE’s dia sí dia també”. “Freelance? perquè després ho llegeixin quatre internautes de mer…….”. “Explicar històries? però si aquí tothom vol espectacle”. “Desperta que estem al segle XII, hi ha crisi”.

Pessimisme, aquell oportunista que mata idees i converteix tot en condicionals. Avui, però no ha vençut del tot.

SALUT!