Matisos

De vegades ens queixem de la Televisió i del seu contingut que uns titllen de “perjudicial per la salut”. Sempre ens fixem en el mateix: presentadores amb pits grans i poc cervell, reporters que es dediquen a buscar frases d’anònims per l’apm i col·laboradors que, entre crit i crit, fan augmentar els beneficis dels camells i narcos que campen per la Península Ibèrica. Sempre queda això i tothom, fins i tot els què ho veuen, es dediquen a dir que tot el que emet la caixa “tonta” és porqueria, pura escombraria.

Però, per sort, algú va crear els matisos. Fins i tot en el món de la televisió. L’exemple més clar és el d’ahir diumenge. Em disposava a fer el gos (com tots els vespres de l’últim dia de la setmana). A diferència d’altres dies, vaig decantar-me per estirar-me al sofà i posar la ment en blanc tot veient algun programa intranscendent. Bé, feien Vent del Pla i, en dies com el d’ahir, era una bona alternativa de fer el ganso. Per sort, quan vaig encendre el monitor el destí em va brindar una oportunitat. Es va encendre a La 2. Ho reconec, el primer pensament que vaig etzibar quan vaig veure els primers cinc segons va ser un “bahhhh, un altre documental per intel·lectuals que es fan difícils de digerir”. Però, m’equivocava. Era una autèntica joia, un tresor entre força merda.

Es tractava d’un reportatge del “En portada” (un programa que ahir no registrava ni un 3% de share). Amb el títol“Maldito oficio”, es presentava el perfil d’un periodista colombià, Pedro Cardenas, qui es dedica a fer periodisme humà de debò a través del seu diari “pseudogratuït” que denuncia trames corruptes de classe política local i violacions a ciutadans de petites regions com la d’Honda. Cardenas viu amenaçat. De fet, fa uns anys va estar a punt de morir assassinat per un grup de paramilitars.

El que és interessant del reportatge, a part de mostrar la vida d’un periodista vocacional, és el recorregut global que es fa sobre països on els informadors no poden treballar. Llocs on directament la seva veu és silenciada, mitjançant la por que genera la mort. Així s’entrevisten professionals de Filipines, Mèxic, Zimbawe, Xina, Xile, etc. que no poden treballar amb llibertat. I tot a través del testimoni d’un periodista que està lluny dels focus mediàtics de la televisió. Així que Chapeau per La 2.

SALUT!

Ps: El més preocupant de tot és que a la mateixa hora que s’emitia aquest reportatge,  Cuatro, qui en el seu dia es feia anomenar com la televisió “progre”, presentava dones ensiliconades que viuen entre la riquesa de Holliwood. Sort que existeixen els matisos.