Valenties, suflés i pors

Sí, m’ha agradat que TV3 hagi estat valenta. Sí, m’ha sorprès (positivament) que la cadena pública del que jo considero com el meu país hagi tingut el valor de suprimir un episodi de Polònia per un documental que parli obertament sobre la possibilitat d’una Catalunya independent. I no, no m’ha acabat de convèncer el docureportatge de quasi una hora i trenta minuts “Adéu Espanya?”.

Aquest desencantament sé que és, en bona part, per les expectatives que hi havia dipositat. M’imaginava un documental on la realitat catalana hi prendria un major protagonisme. Però després d’una bona estona de reflexió he arribat a la conclusió que el format dilueix el tipus peça que finalment ha estat. La documentació és fantàstica, sí.  I el fet de mostrar tres casos de possible secessionisme enriqueix l’argument i reforça la idea que es vol transmetre: la independència és possible. Però precisament aquest excés d’informació d’altres realitats ha difuminat la realitat catalana. La manca d’una explicació més àmplia del perquè no s’acceptaria un procés secessionista per part de l’Estat ha quedat, segons el meu parer, en un segon pla, quan realment es tracta de la mare dels ous del perquè actualment Catalunya no pot ser un estat.

Aduovisualment, “Adéu, Espanya?” deixa bastant a desitjar. Hi ha una manca de riquesa en imatges de recurs que aportin informació a una peça tan i tan llarga. I això en un document televisiu d’ una hora i trenta minuts de durada és un inconvenient per captar visualment l’espectador (encara que es tracti, com aquest cas, d’un tema tan dens com aquest).

Opinions personals a banda, m’agradaria destacar de nou la valentia de TV3 i la seva autonomia per atrevir-se a programar un reportatge d’aquestes característiques en horari de màxima audiència. Aquest és un gest que dignifica la televisió pública catalana en la seva vessant pedagògica d’intentar explicar un tema encara tabú com la independència de pobles en ple segle XXI.

Molts acusaran, sinó ho estan fent ja, que aquest documental és un exemple més de “propaganda política de l’ independentisme radical” dels mitjans de comunicació catalans. És una manera d’interpretar-ho. Sentirem a dir (si busquem segons què) que ” que el sistema català és proper al nacional-socialisme”. Seran maneres de veure-ho.

Tot i aquestes interpretacions respectables, crec que el model de televisió pública que s’ha projectat aquí és per estar més que satisfets. D’acord que ens trobarem parts de la programació que ens agradaran més o menys (Buscant la trinca, l’excés d’esports o el TVIST), però si més no s’intenten desenvolupar uns continguts que s’adeqüen a la funció integradora d’un mitjà públic.

SALUT!