“No hi ha tanta maldat en eixe món”
Tanquem els ulls i per un moment imaginem-nos que tot són plantes, arcs de sant martí, abelles sense fibló, papallones multicolor i peixos inodors. Va, posa’ts a divagar, imaginem que no hi ha crisi. Que sortim de la Facultat i trobem feina. I no repartim cafès. I anem a buscar la notícia. I fem uns reportatges collonuts, tan perfectes que ens mereixem un Ortega i Gasset. Què un Ortega i Gasset, un Pulitzer.
Obrim els ulls. Bufff. Quin “subidón”. Anem a la Universitat. Entre pràctica i classe només sentim males notícies. “La cosa està fotuda”. “Haureu de menjar pols”. “No us preocupeu sou de la Pompeu i ja se sap” (ja se sap què, periodistes són aquí i a Papiol del sud). “No cobrereu, però tranquils que això no és explotació”. Tranquils, sempre hem d’estar tranquils, és clar. La veritat és que el fatalisme impera.
Tot i així, també és el moment de cremar el maleït mite de la “crisi del periodisme”. Ja n’hi ha prou de quedar-nos sempre amb allò negatiu. No tot és Sálvame. No tot són Belens Estebans i consumidors d’estupefaents cridant davant càmeres zombies. No tot són tertulians estrella que es pensen els reis del món per sortir un cop per setmana en les tertúlies polítiques que neufreguen pel dial. No tot són portades que creen odi. No tot són notícies prefabricades d’agència. No. Hi ha llum, però sempre la intentem fondre. Perquè som així, inconformistes. El positivisme l’amaguem. Interessa fer-ho.
Avui he rellegit les entrades que he fet en aquest bloc. I totes són negatives. Que si les dues espanyes que venen els mitjans, que si el el tractament de la mort de Samaranch, que si la crisi o no crisi del periodisme esportiu. Tot fosc. Per això he pensat que avui no estaria de més destacar allò que es fa bé. Per això avui m’agradaria mostrar una mica de llum. En l’inici d’aquesta entrada parlava dels Ortega i Gasset. Curiosament, avui s’han entregat. Una de les guardonades és Judith Torrea. La Judith es de navarra, però des de fa uns anys treballa de freelance a la zona més insegura de tota Amèrica (La del sud i la del nord): Ciudad Juárez. Té un bloc on hi publica allò que altres no poden publicar. No té por i això en una ciutat on van haver-hi 2.632 assassinats en tot el 2009 i on els periodistes viuen amb l’amanaça dels naroctraficants, té molt mèrit .
Així que no fa falta que tanquem els ulls. Si busquem també podem veure plantes, arcs de sant martí, abelles amb fibló, papallones multicolor i peixos que sempre fan olor a peix. Periodisme ètic. Així que si busquem en trobem.
SALUT!
Perquè els símbols, símbols són
Avui explicaré una història real. Això sempre agrada. Recordo que quan anava el cinema i vèiem un pel·lícula on la vida de l’heroi estava basada en fets reals, tothom li donava més mèrit del què es mereixia. Fins i tot quan es tractava d’una basòfia de film. Coses del setè art i la maleïda inocència de nosaltres, els espectadors.
La protagonista de la història real es diu Laura. Estudia periodisme i, perquè no dir-ho, és una companya de classe. Sí, és de carn i ossos. Té un nas, dos ulls, una boca, dues orelles… . Com diria un preadolescent “és normal”. Bé, “quasi normal”. A la Laura no li agrada el futbol. I això, en els temps que corren no és gaire freqüent. I no ho dic jo, ho demostren els mitjans de comunicació.
La Laura, quan explota i denúncia que això del futbol monopolitza massa espai en els mitjans de comunicació, es veu atacada pels “talibans” del vuitè art que campen per la Facultat. “Però on vas a parar, si és el que la gent vol!”, li repeteixen contínuament alguns companys que tenen somnis humits en convertir-se en el Pou del segle XXII (Joan Maria Pou és aquest home)
La Laura, però, no desisteix i com diria aquell “persisteix”. Tan és així que aquesta setmana, en plena bogeria culé prèvia a la no remuntada contra l’Inter milanès, ha estat valenta i ha tornat a denunciar la seva visió. Ho ha fet a través del seu bloc. Els arguments són convincents. Diu que, sovint, els mitjans de comunicació existeix un còctel perillós que junta política i esport en un mateixa olla. Per demostrar-ho, presenta la portada de El Periódico el dia 28 d’abril on es barreja l’Estatut i el Barça. Un poti-poti que, segons ella, és perillós. La Laura no només parla de portades. També rememora l’editorial feta per Jordi Basté al Món a Rac1, el TN fugaç abans del partit i un butlletí del Catalunya Informació.
Diu que té por. No entén com un país es pot paralitzar per un partit de futbol.
A la Laura no n’hi falta de raó. Durant l’última setmana alguns mitjans de comunicació han abusat de la força hipnotitzadora dels esports. Portades, connexions en directe i còctels polítics (estalviables). Tot i així, no crec que tot sigui culpa de nosaltres, els periodistes. Penso que és una qüestió dels símbols del nostre país. I agradi o no el Barça n’és un. Com ho és Sant Jordi i l’Onze de Setembre, encara que no tots els que viuen i traballen a Catalunya ho celebrin de la mateixa manera.
Per això, quan es parla de símbols d’un país és inevitable que aquest es paralitzi. Un exemple és la diada de Sant Jordi que, tot i tractar-se d’una jornada romantico-cultural, els mitjans de comunicació hi fan interpretacions força polititzades (vegi’s portada d’El Periódico el dia 24 d’abril).
Per això crec que, a part de l’audiència i difussió que determina el futbol, darrera de la sobrexitació preremuntada que aquesta setmana han demostrat els mitjans de comunicació hi ha el pes simbòlic del que significa el Barça com a institució. I és que com diria el meu difunt avi: “pensa que durant molts anys aquí només ens sentíem representats pel Barça”. I aquesta llosa, agradi o no, encara pesa. I més si ens fixem que molts dels periodistes que tallen el bacallà en aquest país provenen del que per molts és aquest oximoron anomenat periodisme esportiu.
La Laura seguirà no dient-li res el futbol. Però perquè vegi que no tot allò que prové d’aquest món de diners, excessos i eufòries és deplorable, li recomano aquesta cançó i aquest llibre.
SALUT!
En contra d’una Contra
La contra. La secció intocable de La Vanguardia. El mite. La pàgina on tot català voldria aparèixer. Ser entrevistat pel polifecètic Victor. M. Amela. La porta d’entrada per obtenir el carnet de membre de la societat cívil catalana. L’entrevista que et permet ser algú en aquest país. L’eina que et pot servir com a trencagel en una conversa de babaus de l’ascensor com aquesta:
“Has vist qui ha sortit avui a La Contra?”.
“Sí què fort, no?”.
“És que l’Amela és tan incissiu, mencanta”.
“A mi m’agrada quan surt amb l’Arús”.
“Però què dius! Si on realment està excels és en quan surt al Saló de Lectura del 33”.
“Ai, no sé. Baixó aquí”.
“Adeu!”
“Llegeix-la!”
La contra el “gran invent” del periodisme contemporani. Un producte periodístic excessivament mitificat que, a vegades, és una autèntica camama que roça l’engany i la farsa. L’exemple més clar és el del dia 24 d’Abril. Un dissabte post-diada de roses, dracs i llibres mediàtics. En Lluís Amiguet ens deleita amb una entrevista que es podria utilitzar per absorvir el líquid que extreuen els pebrots un cop escalivats. És a dir, un text del tot estalviable. La protagonista és una tal Jade Jagger. Qui és Jade Jagger? Una dissenyadora de joies que va néixer com a conseqüència d’un affaire entre Mick Jagger i una gruppie dels anys 70 anomenada Bianca. El text és tan sucós com el titular: “Papá y yo llevamos a nuestros hijos al mismo cole”. Una frase digne de l’Hola. La Jade, a part de ser filla de qui és i dissenyar brillants super modernes, és assessora de la Roca Village, l’outlet més conegut del nostre país. Aquest petit detall com diria un company de classe “fa podoreta” a agència de comunicació.
Molts gurús diuen que això del periodisme està en crisi. Afirmen que el periodista ja “no busca la notícia” i s’espera que aquesta vingui. En el cas de La Contra és evident que el format soft no sempre està lligat a l’actualitat. Per tant, és lògic que el contacte amb el personatge en qüestió es faci mitjançant agències que busquen notorietat i presència en els mitjans. Aquest és el joc. Ells hi entren i, sovint, els marquen gols com el de Jade Jagger. Un gol que es converteix en un golàs quan s’entrevista a la filla d’enJagger en l’edició post-sant Jordi. Potser una entrevista a algun d’aquests escriptors mediàtics que campen per les llibreries no hagués estat de més.
SALUT!
Tot són llums, és clar
Paraules que majoritàriament llegirem, veurem o sentirem als mitjans de comunicació, tant espanyols com catalans, sobre la persona de Juan Antonio Samaranch:
“Una gran persona”. (això ho diem tots quan mor algú)
“Barcelonès, català o espanyol universal” (depenent d’on vingui la notícia).
“Un avançat del seu temps”.
“El pare de l’olimpisme modern”.
“L’espanyol i el català més universal de totes les èpoques”.
“L’artífex de Barcelona 92”.
“A la ville de Barcelone”.
“Boxejador, jugador de Hockey, periodista esportiu, perico de cor i soci del barça i del madrid”.
“El Papa de l’esport”.
“Un dels dinamitzadors de l’economia catalana”.
“Un gran espanyol – per gran català – i un gran català – per gran espanyol”
Paraules que difícilment llegirem, veurem o escoltarem als mitjans de comunicació, tant espanyols com catalans, sobre la persona de Juan Antonio Samaranch:
“Membre de Falange”.
“El 1964 va ser nombrat Procurador a les Corts Franquistes”.
“President de la Diputació de Barcelona entre 1973 – 1977”.
“La reputació de Samaranch es va veure efectada per l’escàndol de Salt Lake City”.
“Va col·laborar amb una dictadura que va estroncar la vida de centenars de milers de persones”.
Nota 1: Per a ser periodista s’ha de tenir esperit crític. Això no ho dic jo, ho diu el pla d’estudis de la carrera. De ben segur que molts dels periodistes que han cobert la notícia de la mort de Samaranch han sentit dir aquesta frase centenars de milions de vegades. Sembla ser que amb la mort del qui va ser President del Coi i membre de Falange aquest esperit crític s’ha difuminat.
Nota 2: A partir del moment que una societat amaga el passat d’un personatge públic vol dir que alguna cosa no va bé.
Nota 3: Alguns dels mitjans que han passat de puntetes sobre la vessant feixista de Samaranch, l’han excusat dient que a aquella època el més senzill era ser Falangista.
Nota 4: A altres països sí que s’ha recordat el passat feixista de Samaranch. I no estic parlant de publicacions minoritàries. Estic parlant de monstres informatius com The Times, The New York Times o Le Monde
Nota 5: Amb aquest post no estic negant la important tasca de Samaranch per universalitzar el moviment olímpic. Simplement, estic denunciant que des dels mitjans catalans i espanyols només s’han dibuixat les llums d’aquest polifecètic personatge.
Nota 6: Aquesta mort demostra que a Espanya i a Catalunya encara fa cert respecte parlar del passat.
SALUT!
Restes, divisions i molts petons
Si d’una cosa sempre he envejat els el actors professionals és la seva sana mania de fer-se petons. Al morros, a les galtes, al front, al mercat, al metro, al cafè més bohemi de la ciutat més alternativa de l’estat i a les manifestacions, sobretot a les manifestacions. I això últim no ho dic jo. Ho diu La Razón. De fet, ho il·lustra la Razón. La foto de portada de la publicació d’Ansón té certa mala baba. No tant pel fet que Pilar Bardem i Alberto Sanjuán es facin un petó un tant “retro” (això no és notícia en el món de la farandula), sinó pel titular partidista (com no) del diari.
Un titular que es situa darrera d’una bandera republicana. I aquí és on em grinyola tot una mica. No tant per la notícia sobre Garzón, que ja no és de rabiosa actualitat, sinó per la mania de voler dividir. I és que és precisament aquest discurs ambigu d’alguns grups mediàtics espanyols el que em desconcerta. Quan es parla de recuperar la memòria històrica de les victimes del franquisme es posen les mans al cap. Ara bé, quan una part de la societat cívil espanyola es manifesta perquè un jutge està essent culpat de prevaricació per tres associacions franquistes, aquí sí que interessa posicionar-se.
No seré jo qui defensi aquesta colla d’actors progres que es manifesten per Garzón. De fet, no els tinc gaire admiració. Es mouen per la guerra d’Iraq i per Garzón sí, però no ho fan pels quatre milions d’aturats. Ara bé, em sembla desmesurada la persecució al jutge estrella de l’Audiència Nacional per part d’alguns grups mediàtics que sembla que segueixin defensant que amb l’avi Paco es vivia millor.
Però és clar, aquí el que interessa és negar que hi ha dues espanyes i per l’esquena segui retroalimentant el monstre dels dos bàndols. I això és un mal endèmic que els nostres veïns hauran de seguir vivint. No ho han superat i segueixen parlant-ne. I portades com les d’avui de la Razón no ajuden. Però sempre ens quederan petons “kitsch” com els de Bardem i Sanjuán i els titulars graciosos de la Razón.
Egunkaria, Pilar Rahola i La Vanguardia
Últimament, tinc la sensació que el diari que llegeixo cada matí no està fi. Sí, parlo de La Vanguardia, la publicació que des de sempre hem comprat a casa. Potser és que pel seminari d’actualitat m’hi fixo més, però la realitat és que en els darrers dies me n’he adonat d’algunes relliscades de la centenària edició dels Godó.
Per començar, dimarts tretze d’abril el diari feia una referència molt curta sobre la ressolució del cas Egunkaria. La notícia es situava en format breu i, evidentment, no apareixia entre els temes de portada. Mentrestant, a tots els altres diaris generalistes de l’Estat Espanyol i de Catalunya apareixia com un dels destecats de la jornada. Independentment, de la línia editorial ho destacaven, La Vanguardia no. Bé, aquell mateix dia es donava més importància a les conseqüències del Barça Madrid (havien passat 72 hores) que al fet que uns companys de professió se’ls hagi negat la llibertat de premsa considerant que la seva publicació “enaltia el terrorisme”.
Aquell dimarts 13 d’abril vaig pensar que potser pel dia que era aquella decisió havia estat conseqüència de la mala sort. Tot i així, el dia següent els despropòsits seguien. Ronaldinho tornava en forma de furt i les manifestacions a Madrid en favor del jutge Garzón es situaven en un altre breu que no tenia cap mena de referència en la primera plana. Curiosament, en la secció de política Pilar Rahola apareixia no com a articulista sinó com a escriptora d’un llibre sobre l’altra cara d’Artur Mas. A aquesta “notícia” li dedicaven dues pàgines complertes que convertint-ho en un publireportatge . Dos detalls que, si més no, sorprenen.
Salut!
Comparacions
El Barça guanya al Bernabéu per segon any consecutiu. Alguns entesos diuen que és mitja lliga pels blaugranes, però tant Guardiola com Pellegrini ho neguen dient que “encara queden molts punts en joc”. Però sembla ser que els diaris generalistes que s’editen a casa nostra no ho han interpretat així, almenys així ho constaten les seves portades. Unes primeres planes més pròpies del sensacionalisme dels rotatius esportius que la dels generalistes. Així doncs, la premsa catalana ha obert el dia amb una imatges a tot color que ocupa tres quarts de la portada per destacar la victòria dels de Guardiola al Bernabéu.
Segons el meu humil punt de vista aquesta reacció es podria entendre si es tractés de la victòria de la lliga o una final de Champions en un dia de poca transcendència informativa. Ara bé, després de la tràgica mort del President polonès, Lev Kaczynski, trobo que aquesta tria és, si més no, qüestionable. En primer lloc, perquè, tot i la inqüestionable noticiabilitat de l’exhibició del barça, la mort de Kaczinsky és un fet excepcional amb una gran transcendència pel futur de la Unió Europea. La mort del líder d’extrema-dreta i de la seva cúpula d’assessors, a part de dibuixar un futur incert per una de les potències de l’est d’Europa, obre un nou escenari a la Unió Europea i l’euroescepticisme polonès. L’exemple més gràfic és el de La Vanguardia, que situa la mort de Kaczinsky en una columna quasi testimonial.
Mentrestant, el País, el diari de referència de l’Estat Espanyol (amb un fort pes redaccional a Catalunya), ha publicat, segons el meu parer, una portada coherent amb el tipus de periòdic de generalista i de referència. Per això, destaca la tragèdia polonesa i dóna la importància que justa a ll’exhibició blaugrana. I és que com diria el tòpic: les comparacions són odioses. En aquest casa diria que són, fins i tot, cruels.
Nota 1: No volia començar les primeres ratlles d’aquest bloc amb un post sobre futbol. Però l’actualitat informativa mana i avui, després del clàssic de la lliga espanyola, m’he vist obligat a fer-ho. No ho he pogut evitar. I és que els diaris que s’editen a Catalunya m’ho han posat realment fàcil.
Nota 2: Sóc soci del barça i avui no tinc veu. Així que la meva opinió no és dubtosa.
Salut!
Algunes reflexions d'un aspirant a periodista 